Sense paraules

Sense paraules. Així va ser com el meu germà em va descriure la presentació del llibre al Banc de sang i Teixits de Barcelona en el moment de marxar, entre llàgrimes d’emoció.

Veritablement, no tinc paraules per descriure el viscut aquell vespre. Ja només començar, l’Andreu, col·laborador del projecte va deixar de fer l’speaker o moderador per convertir-se en un ponent més de l’acte. Mai havia estat tan afalagat com ho vaig estar aquell vespre. El Sr. Enric (director del BST), el meu amic i escriptor -entre altres coses- Jaume Cela i el Dr. Sánchez de Toledo, em van pujar fins als núvols tot parlant de mi i del que era el meu projecte. I dic era, perquè tinc la sensació d’haver contagiat a molta gent de l’esperit que té el projecte i això sí que me n’orgulleix de veritat. Aquest no és un projecte d’en Xavi. Això és un projecte de tots, on tothom es pot sentir partícip.

Demà farem un altra presentació als Lluïsos de Gràcia. La presentació estava programada per fer a la llibreria Atzavara, però per espai i comoditat per a tothom ho traslladem als Lluïsos. Esperem que arribin els exemplars de la 2 edició ja que no teníem previst vendre-ho tot en el primer dia. Bé, tot i això ara encara estic gaudint de saber que el meu llibre s’escampa per tot arreu.

Això també m’ajuda a mirar cap a un altre costat després de l’última visita a l’hospital. Recordeu l’últim post on deia que em semblava tenir dues etapes juntes de cop i que era molt dur, que vivia la sensació de passar a un altra etapa de la malaltia? Doncs ho vaig tornar a encertar. Un no és metge però coneixem el nostre cos millor que ells.

Efectivament les regles han canviat. L’objectiu sembla que també. Ara ja no podem continuar fent quimios sense parar. Ara el meu cos necessita descansar, mirar de pal·liar els dolors per millorar la “qualitat de vida”. És per això que el servei de pal·liatius ve per casa a fer cafè un dia a la setmana, o més si cal.

Ha arribat el dia on ja m’han deixat clar a mi i al meu entorn que mai guanyaré aquesta cursa on, sense demanar-ho, començo l’etapa final. Una etapa no desitjada, que sabia que arribaria malgrat que fa un parrell de mesos no la veia tan propera. Encara així, espero poder allargar-la al màxim possible, tant amb el projecte com a la meva vida familiar que és el que més estimo i desitjo, malgrat que no és fàcil enmig dels fàrmacs que van en augment quasi setmanalment.

Això costa d’assimilar. Malgrat saber-ho, és com sempre, si ho sents de la boca de dues oncòlogues alhora la cosa canvia.

El no saber el timing és el que m’angoixa més. Això no ho sap ningú ja que cada cos és diferent. Però en veure’m al mirall em sorprèn encara poder-me bellugar ja que el cos mostra una fragilitat de pel·lícula de guerra. El meu cap encara té ganes de fer coses i això és el que faig, ja que el projecte està en campanya de Nadal i s’ha d’aprofitar.

Doncs, demà toca la presentació del llibre a Lluïsos. No serà el mateix però l’afronto amb la mateixa il·lusió ja que aquesta és al meu barri. Al nostre barri i serà més familiar, amb més caliu.

Una abraçada,

XVR