L’empremta

Quan ets un malalt oncològic, vius i tens unes sensacions brutals. Bé perquè vius sota mínims i les emocions es desborden com una barca que fa aigua, o bé perquè la malaltia et fa viure en una muntanya russa sense fre on és impossible estar a dalt de la muntanya sense haver tocat de cul a terra.

Aquesta setmana he tingut el plaer de presentar el projecte en una empresa farmacèutica catalana, i crec que pot ser profitosa ja que he arribat en un bon moment ja que l’empresa busca quelcom com el nostre projecte. Els he deixat ben clar, que el meu objectiu no és un “sponsor” per l’hospital a la catedral, que jo el que vull és arribar als seus treballadors i que paral·lelament a l’empresa els treballadors coneguin la causa del projecte i col·laborin tots plegats per convertir un món més solidari i una empresa més compromesa.

De l’hospital a la catedral des del principi ha tingut un esperit 100% participatiu i això no crec que hàgem de canviar-ho.

Els hi ha agradat molt saber que estem en la segona temporada ja que han vist que amb el projecte 1 es va fer una bona campanya, a l’hora que vam deixar la nostra empremta en la investigació del càncer infantil.

Després d’aquesta presentació vaig anar a trobar-me amb “l’Albert” (per qui no sàpiga qui és l’Albert, és un nen que actualment viu el seu segon ependimoma, el tipus de tumor de la primera temporada) i els seus pares a Sant Joan de Déu on les “polseres candela” em van agrair la feina feta.

La trobada i l’abraçada amb l’Albert més alt, més fort i més alegre que ningú em va emocionar de llarg, més fluix, més prim i amb una alegria justeta que és la que tinc últimament, ja que ara la meva muntanya russa té més dies de baixada que no pas de pujada. En aquesta trobada em vaig adonar que el projecte m’ha deixat una empremta, una gran empremta que et deixa intentar ajudar a un nen malalt de càncer, la sensació és brutal de nou a dins meu.

L’altre dia parlava amb la mare d’un nen afectat per un rabdomiosarcoma (tumor de la temporada 2) i ella també em transmetia el feliç i content que estava el seu fill de 2 anys i mig els dies que no feia tractament clar i és que està clar que els nens són qui van a l’escola a aprendre però crec que els adults podem aprendre molts dels nens com a malalts.

No sóc capaç d’explicar-vos les sensacions de la malaltia i encara menys quan la barregem amb els fàrmacs de la quimio, ompliria fulls i fulls i qui no té aquesta malaltia tampoc ho entendria, però sí que sóc capaç de portar a terme aquesta segona temporada ja que no crec que hi hagi un millor patró del què té de l’hospital a la catedral, potser hi ha associacions o fundacions que ho fan millor, segur, però aquest projecte que jo vaig parir arriba al cor i deixa l’empremta impossible de superar que és la d’ajuntar ciutadans del món per ajudar a malalts oncològics de totes les edats sota l´ombra del càncer que a tots ens ha deixat alguna empremta.

XVR