Tot va segons el previst

Tot va segons el previst després de rebre la informació de l’estudi dels sarcomes, de parts toves per part del VHIR i de reunir-me amb els meus col·laboradors ja quasi tenim enllestit tots els canvis a la web i als dossiers per enviar a empreses i a la premsa. També estem donant voltes al cap per crear noves activitats i així ens puguem tornar a veure aviat a dalt d’una muntanya o jugant al mar.

Per part dels meus col·legues veig que la seva empenta és la mateixa que la del primer dia, i per part meva, també, malgrat que a vegades tinc la sensació que faig poca cosa, però no és així. La qüestió és que el ritme del final del projecte 1 va ser molt alt per mi i simplement els inicis no són com els finals.

Pel que fa a la meva situació, també va segons el previst. El tractament ja ha posat el meu cos en decadència i estic baixant quilos sense fre i això només amb dues sessions. En obrir l’armari has d’escollir ràpidament la roba per no atabalar-te i agafar allò que potser s´havia encongit i ara et va ben ample. La qüestió es anar pel dret i no donar-li més que una volta i prou.

Aquesta quimio no em produeix l’esgotament muscular com l’altre, però perdre pes en caiguda lliure com ha estat aquesta setmana fa que al dia següent la mobilitat sigui lenta per falta d’energia i vegis que va la vida va ràpid, o tinguis la sensació de quedar fora de la vida quotidiana.

Encara així, crec que podré fer més “gym” a les setmanes de descans, per tant, no ens queixem que si espavilo potser puc tenir “tableta” abdominal aquest estiu. La setmana vinent tinc previst anar a l’esportiu Claror ja que amb la pèrdua de pes la massa muscular també fa fluixeja i ja és hora de començar a tonificar la musculació. Sembla que tot siguin plans quan llegeixis això, però no són plans, són propòsits que també es converteixen en reptes, però propòsits que portarem a terme tant jo com el projecte.

Quan no et queden reserves al cos tornes a apreciar la vida d’un altra manera. Quan menjar es converteix en impossible i perds dies al vàter de casa, quan el cos s’adorm sense horari, i, encara havent dormit moltes hores no somies ni en menjar unes trufes, d’aquella xocolata negra que et torna boig és llavors és quan penses… “estic fotut” però tampoc estic tant fotut ja que aquesta setmana menys un dia, el resta he pogut sortir de casa per les escales, i passejar pel meu barri de Gràcia! He fet servir el wc de casa, no el de l’hospital. I les trufes no em piquen a la porta però ahir vaig gaudir amb bon caldo fet a casa.

El que és ben veritat, i que ens oblidem massa ràpid, és que som uns afortunats amb el que tenim diàriament, i que l’antifaç de la rutina no ens deixa gaudir. Sentir el despertador, aturar-ho, vestir-te un mateix, esmorzar un bon cafè que només l’aroma enamora i sortir de casa renegant de tota l’agenda que tens per avui, això és el més habitual per la majoria del que esteu llegint aquest escrit. Doncs només amb aquesta mitja hora matinal de cada dia hem fet servir el cinc sentits del nostre cos, això vol dir que escoltem, que tenim tacte, gust i olfacte i encara que sigui el més habitual per tothom també hi ha molta gent que no pot gaudir de tot plegat però que es conforma en gaudir d’altres coses que té aquesta meravellosa vida. Pots pensar que amb poc em conformo, però el tema és que tampoc necessito molt per gaudir d’un dia com avui.

PD: Al llit de l’hospital sovint deixem de veure la llum de la vida. Àlex Morcillo sàpigues que hi ha molta llum i molta vida darrera les cortines d’un llit d’hospital.