Declaració de responsabilitat

Just l’última setmana del 2018 em van dir que tancaven l’assaig clínic en el què he participat durant 2 anys menys 20 dies. Tot plegat ha sigut estrany per a mi ja que feia poc els hi havia enviat un email al laboratori de Pharmacyclics agraïnt la seva feina, un email del què no he rebut resposta. Segons li van dir a la meva oncòloga, que estava sorpresa, ja no hi havia ningú prenent fàrmac només placebo, cosa que sota el meu punt vista és discutible ja que jo sempre he sentit un efecte de les pastilles, i segons la metgessa això no explica la meva evolució. Però he de passar pàgina i seguir endavant.

Es més, ara que porto dies sense prendre les pastilles, noto que el meu cos, les setmanes de descans, està com un cos sense medicar cosa del que feia casi dos anys que no podia gaudir.

Avui escric això mentre negocio amb la Mònica no anar a l’hospital de moment. Ella te raó, hi hauria d’anar ja que la quimio m´ha fet pujar la febre un pèl massa, però jo estic convençut que baixarà en una estona si li donem temps al paracetamol. I la veritat, si vaig sé que mínim estaré tancat 24 hores. En aquests casos, quan vas d’urgències sembla que canviïs l’hospital per una presó ja que ho revisen tot i més, i és per això que em resisteixo d´anar. No vull que em maregin. Ara feia bastant temps que no em passava això, però està dins del normal.

També fa temps que vull escriure aquesta declaració. Quan fiques el càncer a la teva rutina diària, de vegades fins i tot jo m’oblido que estic malalt. Encara que són pocs els dies que em puc oblidar, ara, sense les pastilles, sí que existeixen alguns dies o moments. Però sóc conscient de la meva situació i no em faig cap il·lusió respecte la malaltia. El que vull expressar es que sóc conscient de la meva salut, de les meves limitacions i de la meva companya de viatge, l’anèmia, i els riscos que em comporta a l´hora de fer el repte. Del que no sóc conscient és dels meus límits a dia d’avui. Potser en els 17 dies els arribo a conèixer, això no ho sabré fins que em trobi. Amb això vull dir que jo, en Xavi Vallès, assumeixo tota la responsabilitat del què em pogués passar durant el repte dels 17 dies, el repte “De l´hospital a la catedral”. Les meves oncòlogues estan informades ja fa temps del meu repte però mai els he demanat permís ni ho faré, pel que ni elles ni l’Hospital de la Vall d’Hebrón tenen cap tipus de responsabilitat en la meva aventura d’arribar a la Catedral de Santiago.

L’esport moltes vegades ens porta el cos a uns límits impensables. En ciclisme cada dia que agafes la bici acostumes a patir bastant. És com una addicció, només gaudeixes si has patit abans.

El que em passarà és que gaudiré cada dia com si fos l’últim de la meva vida. El que em passarà és que patiré molt fent el repte com estic patint des que vaig començar la quimioteràpia. El que em passarà és que l’últim dia tindré por d’acabar aquest magnífic projecte. El més possible és que el dissetè dia el meu cos no aguanti pedalar més però el meu cap en vulgui més, igual com tinc por d´acabar la quimio de forma obligada perquè el meu cos ja no pot més. Però també em passarà que faré amics o coneguts nous com els he fet a l’hospital. Aquesta és una forma de treure profit de la malaltia, conèixer gent de vegades enriqueix la persona.

He fet aquest projecte gràcies al càncer i el repte és l´acció final de tot plegat. I qui sap, potser podré fer d´altres. Si més no aquest ja el tinc molt a prop i tinc garantida la sortida, cosa que el dia en que vaig fixar el repte no hi havia ningú que apostes per mi.

XVR