Torno a treballar!

El proper 11 de novembre farà 2 anys que em van operar d’un adenocarcinoma de grau 3, el que coneixem com “un tumor de pàncrees”. Vaig tenir sort i tot va anar bé, però des d’aleshores la meva vida ha canviat. El càncer va entrar en ella, i de cop i volta et vas trobant tanques com en una cursa d’atletisme de les que veiem a les olimpíades.

Començo la quimioteràpia, m´instal·len un portacath, perquè el tractament endureix les venes. Vòmits, diarrees, esgotament físic i moltes altres sensacions que s’acaben convertint en rutinàries.

Mesos després comencen a sortir els danys col·laterals, que tampoc es queden curts. Després, sense fer cap cursa, em donen un premi! Un títol! Si, ja sóc “pensionista incapacitat” com deia la carta. I és cert ja no puc fer de mecànic malgrat el molt que m’agradava, però “potser puc fer una altra cosa”, vaig pensar.

Total que passen 2 anys i, sense voler, m’adono que sí tinc feina!

He creat un projecte assegut en una butaca de quimioteràpia entre bosses de sang i fàrmacs assassins. L’arranco com arrancava un cotxe que portava anys adormit en un pàrquing. Quin plaer donar-li vida de nou! I torno a tenir l’agenda plena, plena d´il·lusió de fer alguna de profit i sentir-me productiu.

Bé, i ja he arribat fins avui, que em trobo a dalt d’una muntanya havent saltat unes quantes tanques i corregut unes quantes curses. Ara fins i tot hi ha gent que no conec que s’interessa pel meu projecte, i com s’agraeix, com m’ajuda… Ja he passat de fer els 70 metres tanques a les curses de 3000 obstacles, m’omple d’orgull haver arribat fins aquí i encara més sabent que no seré guanyador d’aquesta olimpíada que és la vida, però tant em fa. Lo important d’una Olimpíada és participar, i tornar a casa orgullós de la teva feina, conèixer gent que t‘ajuda a superar les fites i, a sobre, després, qui sap, pot xiular la flauta i a l’igual acabes fent pòdium!

XVR
(Text llegit pel Xavi al cim de La Mola, a la pujada del 21.10.2018).