El càncer i la seva amant

Avui, 1 de novembre de 2018, fa 6 anys que va morir el meu pare.

Sempre m’ha fet molta gràcia la frase de “mare no n’hi ha més que una”. Podríem estar una bona estona parlant sobre això… Jo personalment considero que degrada la imatge del pare. Si sí… ja sé que el vincle de l’embaràs mare-fill és únic, però que jo sàpiga i la ciència ho confirma, de pare només n’hi ha un.

Bé, avui anomeno al meu pare en l’aniversari de la seva mort, em ve de gust, encara que el tema va més sobre la mort, un altre tabú dels nostres com ho és el càncer.  Semblen dos amants encoberts, que tothom sap que estan embolicats… però ningú no en parla d’ells. Però, per molt que evitem pensar o parlar de la mort, és de les poques coses en comú que tenim tots, el nostre final.

Hi han moltes i diferents maneres de morir,  i normalment no podem escollir com ho fem. El meu pare va morir un matí com el d’avui, desprès de anar a esmorzar amb la seva colla, es va posar a descansar i una aturada cardíaca se’l va emportar. Per a ell suposo que va ser collonut, però per mi va ser molt dur. Sense cap avís previ, em va costar molta feina assimil·lar el buit que et deixa. Tot i que ara veig que aquell cop em va fer més fort del que era.

És clar que a la mort només hi ha un protagonista i mai li podràs debatre si ho ha fet bé o malament. Tampoc es fàcil que les dues parts quedin satisfetes. Una de les coses bones que vaig aprendre d´ell va ser la lluita diària. Ell tenia una minusvàlua que li va perjudicar la vida ja abans de néixer jo, i el vaig veure patir bastant.

Quan el càncer entra a la vida és com viure en llibertat condicional dins del corredor de la mort (difícil). Jo no sé si moriré del càncer que m’acompanya, però des que estic en aquesta situació penso molt sobre aquest tema i tampoc em fa res parlar d’això. Crec que el que m’espanta es produïr un patiment extra al meu entorn i també el fet que no avisi per poder acomiadar-me.

Total, si al final el càncer em presenta la seva amant crec que m’aniré content ja que tindré el temps suficient per parlar del tema i acomiadar-me. També m’aniré content d’haver ajudat a la societat en la investigació del càncer posant el meu cos per això en 2 ocasions, la primera en en el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i la segona amb l’assaig clínic de Pharmacyclics.

No cal que sigui 1 de novembre per recordar-me de tu pare. És estrany el dia que no penso en trucar-te, encara que fos una trucada breu molt breu com eren les teves. Però avui amb aquest escrit és com si pogués abraçar-te o tenir-te més aprop. Perquè “PARE NO N’HI HA MÉS QUE UN”.

XVR