Dilluns i “La porta de les emocions”

Els dilluns que tinc quimioteràpia primer tinc visita amb la oncóloga per revisar l’analítica i si aquesta ho permet faig la sessió. Però sovint les esperes per a la visita són llargues ja que existeix un “overbooking” a l’hospital.

Jo estic en un dels hospitals més grans de tota la península, i amb molt bons resultats, tant en oncologia com en altres especialitats, la qual cosa fa que vingui gent de molt lluny buscant un tractament que li funcioni. Per això i per altres motius les setmanes que hi ha un dia festiu tots els pacients patim uns retards considerables. Però d’això ja parlarem un altre dia.

Avui us vull relatar el que es veu i es viu si en les esperes et toca asseure’t davant de la porta que dóna accés a les consultes dels oncòlegs. Com deia, hi ha gent vinguda de tot arreu, de totes les classes socials i, com no, amb tot tipus de sort.

Ja a la sala d’espera a molts els coneixes, i d’alguns saps fins i tot detalls de la seva malaltia, ja que quan fas les sessions acabes parlant i intercanviant informació. Ràpidament veus qui està aquí per primer cop. També veus els que ja no veus o trobes a faltar. Són companys/es de sessions amb els quals congeniaves però que han anat a pitjor i potser estan a pal·liatius… o potser ja no hi són.

Tornant a la porta… Jo li he posat el nom de “la porta de les emocions” ja que per aquí surt la gent amb tot tipus de notícies. Molts sortim endollats per gestionar papers i agafar seient per fer la químio. Uns altres de primera visita surten super-contents; no criden d’alegria per respecte als altres, però els sents parlar dels plans per celebrar aquesta bona notícia que es porten a casa…i bé que fan. Després estan els que surten destrossats, amb més o menys antiguitat a la parròquia.

Recordo una família, matrimoni amb dos fills adolescents. La mare era la malalta, amb més d’un càncer a coll. Ella va sortir molt afectada, com el seu fill que no articulava paraula. La filla la intentava animar positivitzant que una de les seves lesions internes es mantenia. Però tots sabien que no hi havia res de bo en la resta, i el marit la consolava al mateix temps que es girava i es cagava en la PUTA!

Són moltes les anècdotes que us podria explicar. Jo mateix també vaig sortir un dia plorant per aquesta porta. El que us vull dir és que jo estic content de poder anar pel meu propi peu a l’hospital i poder veure el que veig, tot i que molts dies no m’agradi.

És veritat que de vegades ens queixem per vici. Però des que vaig emmalaltir ja no em queixo per qualsevol cosa sinó que valoro molt més el que puc fer cada dia en llevar-me, encara que sigui anar a l’hospital d'”Onco” en comptes d’anar a veure un nounat. És igual.

El que és important és llevar-se, veure clarejar un nou dia…i a sobre poder anar caminant. Això és la OSTIA!!!

XVR