La família

La família ho és tot. És la castigada, sí castigada perquè es trenquen els projectes, els somnis. Castigada per aguantar el mal humor del malalt, tot i que molts dies el mal humor no és del malalt sinó de la medicació. Però el mal humor està i la família tambn. És per això que crec que és important i necessari crear nous projectes, nous somnis. Tot el món, fins i tot un malalt crònic, té dret a somiar. Els primers mesos de tractament no volia ni suportava fer plans a curt, mitjà ni llarg termini ja que tenia un sentiment de culpabilitat important. Sentia que per la meva culpa la meva família tenia els somnis o els projectes trencats i no volia tornar-los a fallar. Però como en altres coses, a dia d’avui he anat assimilant, i inclús en cap cas, cap metge ha sabut explicar-me o assenyalar un culpable del meu tumor pancreàtic en el meu cos, motiu pel qual ja sé que no soc culpable de res.

La iniciativa del projecte “De l’hospital a la catedral” comença quan el meu fill de cinc anys em pregunta “Papa, quan et curaràs?”, trobant-me jo en el llit, força perjudicat. I en acabat escolto com li fa la mateixa pregunta a la seva mare en el passadís “Mare, quan es curarà el papa? Però el papa es morirà?”

Després d’explicar a ell i als seus germans amb nou i onze anys que el seu pare estava malalt i que ho estaria durant molt de temps, tant que no en sabíem la data final, les frases que em deien o escoltava eren unes altres com “silenci, que el meu pare està malalt” o “sí, el meu pare està malalt, però no es morirà”.

És la innocència dels nens, però escoltar-ho et destrossa i encara més quan estàs molt fluix físicament. La pregunta és normal (també la fem els adults) i ells o la seva ignorància aconsegueixen que introdueixis la malaltia com una rutina més del dia a dia. I en un d’aquests dies quan se’m trencava el cor en escoltar alguna d’aquestes frases va ser quan vaig decidir  que jo no volia que els meus fills em recordessin com un malalt de mal humor o estirat al llit, i em vaig prometre a mi mateix que havia de fer alguna cosa perquè quan em morís se sentissin orgullosos del seu pare i puguin explicar el projecte que vaig fer al mateix temps que espero que heretin l’esperit de superació que m’acompanya i que no es redeixin fàcilment si la vida se’ls complica.

Aquest és un dels pilars del meu projecte. I per molt que em prepari físicament pel repte del camí jacobeu, jo sé que em serà molt dur. El que sí que sé del cert és que, com faig cada dia en la lluita contra el càncer, jo ho penso donar tot en aquests disset dies. Això tampoc em curarà, però assolir el repte i aconseguir el finançament de l’assaig clínic per aquests nens i nenes em farà feliç uns dies. Sí, només serà unes dies perquè segur que el càncer em farà tocar de peus a terra. Però el treballa ja estarà fet.

XVR