17?

Ayuda a la investigación contra los tumores cancerosos infantiles

17?

12 setembre, 2018 Notícia bloc 0

Per què vaig decidir posar el repte en 17 dies?

Per què no esperar acabar el tractament d’intravenosa?

Bona pregunta, per què 17 i no 15 o bé 20?

Són diversos els motius.

A l’adolescència vaig ser seguidor d’un jugador de futbol que portava el número 17. No era cap crack però empatitzava amb ell i em va fer somriure molts dies.

17 és el número de pastilles que he pres cada dia durant molts mesos.

També hem de tenir en compte que soc pare de tres nens: en Pau, l’Èric i el Biel, i desaparèixer de casa no és fàcil pel que fa a la logística familiar, tot i que la Mònica (la meva dona) ja sap què és tirar la casa endavant sense comptar amb mi ja que el 2017 el càncer li obligà a fer-ho i què bé que ho va fer.

Vaig tenir els meus dubtes per decidir en quants dies fixava el repte perquè al mateix temps no podia oblidar que havia de ser un repte i no pas un temps de vacances i cicloturisme.

Jo em considero una persona força exigent en general i sobretot amb mi mateix. Quinze dies ho veia molt just i el tema de la beteria de l’e-bike també s’havia de tenir en compte. Vint dies vaig pensar que eren molts com a repte. Així que al final em vaig decantar per disset perquè també el 2017 ha estat l’any més dur de la meva vida, i el repte de pedalar 17 dies també ho serà.  Però, al mateix temps, el 2017 ha estat un any on la vida m’ha tornat a somriure i m’ha donat una segona oportunitat. Una pròrroga que no sé quant durarà.

No esperaré a acabar el tractament d’intravenosa per realitzar el repte. Per què? La resposta és fàcil. Primer, perquè no hi ha cap data fixada per acabar-lo; no sé si a la primavera del 2019 estaré fent intravenosa o no (tot i que sembla que sí). Per tant, vull fer-ho quan abans millor ja que si el càncer ha entrat un cop a la teva vida, ho pot tornar a fer.

Els metges diuen que l’objectiu és quedar-me crònic amb pastilles, collonut! Però ningú pot assegurar-m’ho i a més conec a molts companys i companyes de químios que duen més d’un càncer a l’espatlla. I pensar això no és ser pessimista sinó ser realista. El temps corre i ara estic amb forces per dur a terme aquest projecte… tot i que no sé on acabaré, si a la catedral… o a l’hospital.

Total… que si ho aconsegueixo potser acabo fent-me un tatoo amb el número 17.

XVR