Seguim

Ayuda a la investigación contra los tumores cancerosos infantiles

Seguim

28 octubre, 2019 Notícia bloc 0

No sé per on començar, la veritat. Com he dit a vegades les males notícies són més difícils de verbalitzar que d’assimilar, malgrat que en aquest cas m’ha costat assimilar bastant malgrat de saber-les ja per avançat perquè el cos també em parla. Però fins que no té les diu el metge, et fas una mica el suec. Des que els metges em van recomanar no anar a Santiago per fer el meu repte esportiu al mes de maig, dient-me que havia de començar un nou tractament amb rapidesa, la malaltia, el maleït polissó que viu en el meu cos, està agafant terreny i li ha trobat el gust d’anar de viatge. Com ja us he dit algun cop, tinc un estadi 4, i això es veu que és normal en aquest nivell de malaltia. El polissó no s’està estàtic sinó que s’acostuma a bellugar.

Ben aviat em faran un pegat per solventar l’acumulació de líquid a la pleura dreta. Amb aquesta intervenció guanyaré qualitat de vida ja que últimament m’ofego per poc que faci.

El proper TAC em dirà fins on ha viatjat el malparit del polissó i si ha fet arrels en algun racó, que espero que no.

Mentrestant he de viure fora del meu cos adolorit, “amorfinat” i intentar desviar el cap i els pensaments el més lluny possible, ja que si no és així ho passo pitjor.

No és fàcil ja que un posa tot el que pot i una mica més de la seva part sabent que el paràsit mentrestant es va fent uns cubates amb les meves sessions de químio, les que a mi em van destrossant el cos a poc a poc. Fa pocs dies deia que vull celebrar la sessió 100, cosa que mantinc malgrat que encara falta molt per això. Ho farem de ben segur l’any vinent, no sé en quin estat però per brindar només cal una beguda i bona companyia. La beguda la posaré jo i tothom que vulgui brindar podrà venir, ja quadrarem el lloc.

La pedalada que tenia per principis de novembre la deixo aparcada. El dopping i el ciclisme per desgràcia tenen una llarga història però no vull córrer dopat, al mateix temps que prefereixo marxar a la muntanya amb la família i mirar de gaudir tot el que pugui amb ells tres o quatre dies de festa.

Quan estàs fluix físicament tot costa més, tot es fa una muntanya. Ara estic batent rècords de pes mínim; ja he deixat fa dies la desena dels 60 i escaig quilos i ara visc amb 50 i escaig. Malgrat això, ja he assumit aquesta nova etapa, aquesta cronoescalada que s’ha presentat i que no ha aconseguit ni aconseguirà enfonsar-me. He tornat a tocar fons dies enrere, però ja és passat i ara com sempre toca viure el present.

Encara em sento afortunat com dic sempre, en un mes aproximadament els amics d’Editec i de l’escola Antoni Algueró finalitzaran la feina i ja us podré presentar el llibre que desitjo us agradi i en pugueu gaudir. No hi ha prou paraules per agrair la feina que han fet i faran tant els uns com els altres de forma compromesa amb el projecte des del primer dia.

MOLTES I MOLTES GRÀCIES.

PD: A vegades em costa escriure el post, però saber que algú el llegeix és com una teràpia per a mi. Moltes gràcies a tot/es els que esteu aquí.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *