Anem al cole

Ayuda a la investigación contra los tumores cancerosos infantiles

Anem al cole

21 octubre, 2019 Notícia bloc 0

Avui al matí, feia fresqueta quan anava a l’escola amb en Biel, el meu fill petit. Sempre ens agafem de la mà ja que amb 7 anys encara vol anar agafat, cosa que m’agrada molt. Amb el tractament actual el fred em castiga molt, malgrat que encara estic descobrint aquesta reacció, però el fred fa que aparegui un formigueig amb pèrdua de sensibilitat important, tant a les mans com als peus. Per això, avui de bon matí anava amb guants cosa que al meu fill li ha estranyat. Malgrat que ell coneix aquest efecte de la quimio, em preguntà el perquè dels guants, jo li torno a explicar que això és un efecte del nou tractament i ell em contesta, doncs a mi m’agrada anar amb guants, jo ara aniré amb guants. No sé quant de temps podré anar els dimarts a l’escola a portar el meu fill. Desitjo i espero que siguin molts dies i molts cursos ja que amb el temps i la creixença això es perd. Però és una bona estona que compartim, parlant de colors de cotxes, motos o del que sigui, però caminem i parlem agafats de la mà, i em contagio de la seva energia.

És increïble i immillorable la manera en què gestionen i conviuen els nens amb la malaltia. No només ho dic per en Biel, ho dic pels nens que estan malalts. Els adults tenim molt per aprendre d’ells.

Dijous després de tornar a visitar el CAI (Centre d’Atenció Immediata d’oncologia), em vaig aixecar com nou. Cosa que em va permetre agafar la bici per passejar per la ciutat, no encara per anar a Collserola ja que els doctors em van dir que fes una vida més tranquil·la, ja que en deu dies em treuen 3,400 litres de líquid de la pleura del pulmó dret, i això necessita una mica de vida tranquil·la. Han estat uns dies fotuts ja que entre la sessió de quimio i el del líquid la meva mobilitat era molt escassa i complicada. Però passem pàgina. Ja ha passat i esperem que es no repeteixi, malgrat diuen que molt possiblement em torni a passar. Però ara ja conec els símptomes i quan em toca anar a extraure el líquid. Moltes vegades és complicat saber si el que et passa és efecte del tractament o són altres complicacions. Encara ens estem coneixent amb aquest tractament.

Poder anar en bici ni que sigui per ciutat en comptes de la muntanya que és el que m’agrada s’ha convertit en una medicina més. Em dóna força i ànims, i els dies en què el tractament o la malaltia no em permet agafar-la jo pedalo virtualment de mentre els rescats de morfina em deixen grogui -un rescat és la pressa d’un extra de morfina, es pren quan el dolor s’agreuja-.

Aquesta setmana passada no tot han estat complicacions. He rebut una molt bona notícia i és que una escola d’arts gràfiques ha decidit que vol col·laborar en el projecte fent la impressió del llibre. Així que entre Editec edicions i aquesta escola el mes de desembre podrem tenir-lo en paper i a les nostres mans. Això també em fa il·lusió.

En aquesta setmana actual faré la sessió de quimio número 70 cosa que no celebraré. M’espero a la 100 per celebrar no sé el que, però perquè veieu si el destí pot ser macabre, si no hi ha cap entrebanc el dia del meu aniversari em toca fer la sessió 71 igual que l’any en què vaig néixer.

Aquell dia sí que bufaré les espelmes a casa i més endavant ho celebraré en família ja que la vida cada dia més són moments ja no dies. Són moments que arribo a emmagatzemar en el meu cap i també els repasso en els moments que visc amor finat ja que tinc que fer un rescat. Tinc sort de la família que tinc i vull compartir el màxim de moments amb ells.

Gaudiu dels moments, gaudiu del present.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *