Una setmana més

Ayuda a la investigación contra los tumores cancerosos infantiles

Una setmana més

14 octubre, 2019 Notícia bloc 0

Tercera químio del nou tractament. Estic per sota del meu pes mínim però encara aguanto prou bé, muscularment, i puc sortir a passejar o fins i tot a pedalar una mica. Aquesta setmana passada he tingut complicacions però s’han pogut resoldre anant al CAI (Centre d’Atenció Immediat d’oncologia), on el Dr. Aguilar ha fet una gran feina amb el seu tarannà acollidor, com sempre i evitant-me així un ingrés més. És increïble el que el cos humà pot arribar a aguantar. Cada dia que passa em sorprèn més. Ara ja m’arriben els pitjors efectes d’aquest tractament -en fase inicial- que és la pèrdua de sensibilitat a les mans i peus amb un formigueig electritzat important i que s’agreuja amb les baixes temperatures. També afecta la vista amb dolors puntuals als ulls però el de les mans és pitjor i més preocupant.

Estic fins als pebrots de descobrir i conviure amb diferents efectes produïts per la quimioteràpia, i sabent que aquests tampoc seran els últims. Als efectes, els acompanya el dolor, un dolor que cada vegada em demana més fàrmac pal·liatiu i em manté més amorfinat cada dia, amb més son i menys ganes de fer coses.

Malgrat que la meva agenda va més lenta, va al meu ritme, vaig preparant coses pel projecte ja que hi ha nens i nenes que pateixen efectes semblants i jo els vull ajudar en la mesura que pugui.

El proper dissabte 19 d’octubre m’han convidat a fer una ponència sobre el projecte i sobre la meva vida oncològica. Els organitzadors són Ride For Her, una associació ciclista que recull diners pel càncer de mama i em donen aquesta oportunitat d’expandir una mica més el que és De l’Hospital a la Catedral.

A la meitat d’escriure aquest post, he anat a provar de pedalar i de moment encara puc. Malgrat el formigueig de les mans, que em molesta molt, i sembla que ha d’anar a més segons diuen les doctores, espero arribar a temps de poder fer una pedalada prevista per primers de novembre. Un altra vegada jo no sóc el jutge, jo no sóc el que decideix, no sóc ningú més que un malalt que ha de combatre i sobreposar-se a aquests efectes tan indesitjables, impensables, inexplicables per qui no els pateix.

Últimament em toca fer les sessions entre setmana, amb el que el cap de setmana em trobo en plena baixada i això tampoc ajuda molt ja que la poca vida social que tinc encara ha disminuït més. Per altra banda, m’arriba a fer vergonya que els meus fills els hi toqui veure’m com un pare inútil, vivint al sofà o al llit mentre em passa la tempesta. És fotut, indesitjable i injust que hagin de veure el que veuen, acompanyat de la poca convivència que els hi puc oferir. Per mi està sent dur, molt dur i per a ells molt injust al mateix temps que és una càrrega extra per la Mònica (la meva dona).

Jo penso que encara estic en període d’adaptació al tractament i espero poder guanyar uns quilos que necessito per agafar la xispa que em falta. Està bé baixar l’infern un temps per sortir més reforçat, amb ganes de pedalar i pedalar cap amunt, ja que les males notícies sempre les podem pintar de colors per veure-les millor del que són. Perquè elles també poden millorar amb el temps. Tot ha de madurar una mica per assimilar i verbalitzar-lo. Sempre he dit ser un afortunat i encara puc presumir, malgrat que tampoc m’agrada presumir davant d’aquesta malaltia tan cruel.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *