Avorriment

Ayuda a la investigación contra los tumores cancerosos infantiles

Avorriment

7 octubre, 2019 Notícia bloc 0

La lluita contra el càncer és una guerra psicològica constant, sense treva. Només començar ja t’adones que si no enforteixes el teu cap, no aconseguiràs moments de felicitat, cosa que un malalt també mereix. Però aquest paràsit cel·lular, com qualsevol enemic, no t’ensenya les seves armes i estratègies. És més, crec que pot ser l’enemic que té el ventall d’armes o canvis d’estratègia més ampli de tots els exèrcits. Sempre comença per atacar el físic, cosa que et porta a la situació de desitjar viure en una casa sense miralls, per recordar com eres. I quan ja creus que el físic ha arribat al límit, varia d’estratègia i segueix castigant-lo amb altres danys físics, diferents, amb uns resultats igual d’efectius i devastadors.

Per defensar-te, la feina és doble. Per una banda, intentar minimitza els danys físics amb tot mena de remeis. Fins i tot recuperant els antics remeis casolans dels temps, on el càncer semblava que no tenia nom ja que ningú el pronunciava. També amb noves i efectives teràpies que ens han arribat d’arreu del món. Després, està la feina psicològica. Aquesta no arriba d’enlloc, aquesta surt o ha de sortir de dins teu. Un mateix l’ha de motivar, engrescar i renovar quasi diàriament o millor dit, en segons quines etapes ho has de fer cada dia.

En aquest tercer tractament, el càncer m’ha portat el físic als mínims una vegada més. Però el pitjor ha estat que ha tret una arma psicològica nova, amb la qual m’ha portat a una zona d’avorriment. La malaltia com ja sabeu, aquest estiu m’ha guanyat terreny pel que el meu dia a dia rutinari ha disminuït i la mobilitat amb els dolors també. El més fotut és que tu t’adones de la situació. És com si el paràsit hagués fet una teranyina al teu voltant i ell controlés els teus moviments. Així van passant els dies i al no haver-hi novetats positives amb el dolor, per molt que renovis la motivació ell et va portant cap a un lloc fosc.

Però la rebel·lia també ha estat un dels meus defectes o de les meves virtuts, i aquesta ha sigut l’arma de contra atac que he fet servir per donar-li un cop de peu al cul al càncer.

Ho havia programat amb el meu amic Òscar. Aquest estiu vam dir de fer alguna pedalada junts, sempre condicionada al meu estat físic clar. I quan em donava la sensació d’estar en un camí fosc, molt fosc, sense sortida, va arribar la data de la pedalada. L’overbooking de l’hospital feia que no pugués gaudir dels dies de descans desitjats. Dimecres vaig fer la sessió 68 de químio i dimecres següent la pedalada. Molt justet, cosa que em va fer tirar de farmaciola en comptes de gels isotònics com els altres bikers.

El silenci, igual que un fred inexistent, em va acompanyar de bon matí. Mesurava les paraules per no perdre energia. Estava tant concentrat com emocionat a la sortida. El company bo va ser l’Òscar que no parava de preguntar com estava, ja que em coneix. Notava el silenci i la feblesa de la meva veu per tot plegat, medicació i emoció. Al principi vaig patir amb fred a les mans i un càrdio disparat ja que vam marcar un ritme fort. Però un quilòmetres més enllà, vaig gaudir. No com abans, perquè tampoc sóc el mateix que abans. Vaig gaudir com el que sóc, un malalt oncològic amb un objectiu encara per aconseguir. En aquesta pedalada que sortia del velòdrom de Barcelona, els meus ulls durant molts quilòmetres anaven mirant i buscant el meu hospital. L’hospital en el qual tinc cita avui dilluns per fer un altra sessió. Per continuar pedalant endavant amb algun amic nou, ja que allà ràpid perds amics o coneguts amb els quals haguessis arribat a ser amic si el temps ho hagués permès.

En fi, només vivim una vegada, almenys de moment. La forma de viure només la podem gestionar nosaltres malgrat que ens posin pals, troncs o bigues a les rodes. Per què no arriscar? Per què no gaudir d’un moment? Per què no somiar? I somiar despert. Vols volar? Doncs vola que això va molt ràpid, tan ràpid que passa volant, i si et cau una teranyina a sobre, cosa més que probable al llarg de la teva vida, busca com trencar-la que ella també té un punt feble segur.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *