Un divendres més

Ayuda a la investigación contra los tumores cancerosos infantiles

Un divendres més

25 juny, 2019 Notícia bloc 0

Divendres, cap de setmana llarg amb revetlla inclosa. A mi m’agrada la nit de Sant Joan, és una nit de la qual, no només tinc bons records i no només de joventut, sinó també, com a pare ja que hem fet bones revetlles en família i/o acompanyats de bons amics.

Avui, estic camí a d’acupuntura per fer una sessió amb la dra Wen. Espero que com sempre surti millor que no pas arribo ja que arribar, ha estat un gran esforç. Però la vida és un esforç constant i jo no sóc l’únic que s’esforça en aquest món. Com que sempre vaig aviat pel món i sovint em sobra temps, he fet un pit stop per hidratar-me en el camí ja que avui el camí sembla més llarg després de la sessió de vàter matinera.

Torno a viure en el dia l’espectador ja que el meu ritme és lent comparat amb el ritme de l’entorn. Això és perquè estic a 2 quilos de fer record de pes, per sota clar. Si arribo entraré en zona perillosa, però avui estic a més 2 i la vida és viu en present. Encara que tot sigui un esforç en aquest pit stop, gaudeixo de veure tothom al ritme d’un divendres pre-sant Joan en què sembla que sigui l’últim divendres de la ciutat.

Normalment quan algú canvia de vida és perquè està fart o és valent i s’aventura a fer un canvi de vida. Això passa sovint a tot arreu del món i el que també passa cada dia en aquest món és que algú li canvien la seva vida a la força. Si així és, a un malalt oncològic (també d’altres malalties fortes) et canvien la vida de cop i volta per imperatiu universal. Hi ha una diferència entre el canvi de vida d’un aventurer i la d’un malalt i és que al malalt, a banda de la vida, també li canvia el cos amb què l’adaptació es complica considerablement. Sobretot perquè no existeix un patró i el canvi físic és constant.

Ahir van arribar els nens amb les feines del curs, vídeo inclòs i tot. Això els petits ja que el meu fill gran sembla que ja juga en una lliga superior, després d’acabar el 1er d’ESO. Només de veure les fotos del curs amb en Biel, m’emociono. És emoció, però també orgull i alegria. L’alegria que comencen les vacances per ells. I amb la Mònica, al final ens hem improvisat una revetlla familiar a casa de la meva mare. Crec que per diumenge al vespre podré fer el valent amb els petards encara que no estaré per tirar coets, ja, ja, ja.

Això va de pressa, efectivament, encara que molts dies quan la quimioteràpia s’apodera del teu cos et fa desitjar que tot vagi molt més ràpid. Però no són aquests els meus desitjos ni molt menys. Els meus desitjos és recuperar el temps perdut ja que fins que el càncer no em va canviar la vida jo no vaig col·laborar amb el càncer infantil i em persegueix el sentiment de què estic en deute amb aquesta causa. És per això, que ara que estic en reserves mínimes i estic fent feina de despatxos que es diria, perquè el projecte 2 no vagi al meu ritme sinó al ritme que es mereixen els petits valents. Estic fent avanços i crec que aviat veurem els fruits.

El càncer sens dubte ha tret el millor de mi. Crec que si no t’enfonsa et fa més valent i jo no sóc de nedar mar endins pel que us puc ben assegurar que no m’enfonsarà mai, encara que hi ha dies que em faci plorar la seva companyia. Aquest any em toca fer la revetlla amb metxa lenta ja que no puc córrer gaire, però que vols que et digui sense córrer es veuen les coses millor i és més bonic gaudir dels llums dels coets al cel que no pas encendre’ls i sortir corrent.

XVR

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *