Cos i ment

Ayuda a la investigación contra los tumores cancerosos infantiles

Cos i ment

13 maig, 2019 Sin categoría 0

Abans d´estar malalt la meva economia era millor que la d´avui, tot i que amb 3 fills i el preu de la vida a Barcelona els diners ja volaven.

Aquesta malaltia té tantes ramificacions que fins i tot ens castiga la cartera, i el més fotut és que ho fa de forma silenciosa, com també castiga el cos. Però cada dia tinc més clar que la força de la ment és fonamental per batallar coses com aquesta i d´altres… L´esport enforteix la ment, però per fer esport amb càncer també has de tenir la ment neta, i sovint no és fàcil.

Normalment, quan despertes i has somiat alguna cosa que veus viable de fer o d´intentar, el temps o els diners fan avortar l’aventura, i te’n vas a la feina un dia més. Ara és la salut la que no em permet treballar, el cos el que no em permet donar el pas endavant per fer realitat els somnis. I això és fotut. Ja no ho dic només pel Camí de Santiago, que sí, em va fotre molt d’ajornar… ho dic pel fet de no poder organitzar vacances en família perquè el meu cos viu en present i no pots parlar gaire de futur.

El cos aguanta moltíssim. I el cap, si vas processant bé les etapes de la malaltia, també. Encara que has de dosificar bé la força mental perquè no s’esgoti com ho fa el cos. Tot té un límit. El cos, el primer. I per això, quan tens càncer has d’aprendre a viure en present, més que mai.

Aquesta setmana l’ansietat ha estat un polissó dins la meva motxilla. I no és fàcil donar-li una puntada de peu. No ho és perquè fa 15 dies que em van dir que el càncer és viu al meu cos. Tant viu que en un mes i poc de viure sense quimioteràpia tinc noves afectacions. I que havia de començar un nou tractament al més aviat possible. Després de proves, analítiques i transfusió, quan el meu cos ja acompleix els mínims per entrar a l´assaig, et diuen que una setmana més, perquè la medicació arribi de l’estranger.

Aquests dies he tingut bastant treball mental a fer. He treballat el no poder dur a terme el meu repte, o almenys intentar-ho, quan ja em vestia de ciclista. També he assimilat que no puc viure sense quimio, com sempre m´havien dit. A continuació he preparat el meu cap per ajudar a entrar en decadència al meu cos de nou. Per tornar a veure patir el teu cos. Però, no! Encara no!… Ara resulta que encara he d´esperar més dies perquè arribi la medicació (deu venir amb la vaga del metro), perquè em programin i trobi una butaca lliure en un hospital col·lapsat per falta de mitjans i de diners, que no d´espai.

La veritat, no és fàcil tenir la necessitat de medicar-te i no poder fer-ho. No ho és quan el teu cos no ho permet, però encara fot més si et posen pals a les rodes. Aquesta setmana em trobo problemes de tot tipus. Fins i tot de mobilitat per arribar a l´hospital, mentre dins del meu cos es lliura una batalla al més pur estil de “Joc de trons”.

Suposo que alguna de les moltes pastilles que prenc a diari tenen la paciència com a ingredient. I sé que sóc afortunat de tenir poca malaltia si em comparen amb altres malalts, però la tinc! I tinc la suficient per no saber si dissabte podré anar a veure el partit d’algun fill meu.

Estic cansat de cos i de ment. Aquests dies també he trobat temps per pensar en la segona temporada de “De l’hospital a la catedral”, i ja hi treballo en això. Però he baixat el ritme de treball: ara he de mimar el cos per donar-li menys feina a la ment.

XVR

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *