La meva Pasqua

Ayuda a la investigación contra los tumores cancerosos infantiles

La meva Pasqua

22 abril, 2019 Sin categoría 4

Aquesta setmana de Pasqua ha sigut molt llarga per a mi i he tingut temps per fer de tot una mica, sobretot de gaudir de la família. També he fet un pit stop i he anat ha fer una nit a l’hospital, on els esdeveniments m’han obligat de nou a fer un gran treball mental.

També he invertit temps en ultimar detalls dels propers i últims actes o esdeveniments que tinc abans de començar el repte. L’Orxata solidària del proper dia 28 i la Milla de la Sagrada Família el 5 de Maig.

Bé… Jo ja era conscient fa uns dies que no estava gaire fi, i és a les urgències de l’hospital on m’adono que començo a tenir pressa per fer el repte. O més que pressa, urgència. Tinc la sensació que estic acabant la primera temporada de la meva malaltia, com si d’una sèrie de tv es tractés.

Fins ara ha sigut una etapa de la malaltia i em sembla que avui començo una altra de nova. Sempre he dit i presumit de com d’afortunat he arribat a ser dins del que ho pot ser un malalt oncològic. I en algun escrit, no recordo en quin, deia que tenia la sort de no tenir dolor, ja que coneixia a més d’un que prenia morfina pels dolors. Doncs bé: ja ha arribat el dia en que m’han pautat la morfina. De moment només com a rescat. És a dir, només n’he de prendre quan el dolor sigui intens i els altres analgèsics no em funcionin com avui. I segons els rescats que necessiti passarem a la fase 2, que serà posar pegats de morfina i viure amb això fins la fi del dolor.

Però per dolor el que he tingut avui quan els meus fills ploraven en acomiadar-se, tot sabent que tornava de nou a l’hospital. Això sí m’ha trencat el cor. Això et destrossa perquè no és just que la meva malaltia els castigui a ells.

Morfina! Aquest és un altre fitxatge, un altre espònsor pel meu repte ciclista i una nova companya pel meu repte diari de viure. No m’espanta haver de pedalar dopat de Nolotil i fent rescats de morfina a la nit. M’espanta més que els meus fills i la Mònica hagin de viure amb això dia sí i dia també. Encara no cal dramatitzar, he d’esperar al proper TAC i esperar-lo amb el cap ben alt i ressetejat per assimilar les notícies que pugui portar. I fer-li un lloc a la motxilla que carrego a diari, que sembla plena però com totes les motxilles, si apretes a fons encara fas lloc per posar-hi més coses. I si no hi cap, doncs hauré de treure-ho tot, i prescindir d’alguna cosa, ja que després de la morfina vindran més coses amb les que tocarà carregar.

Un dia el meu cirurgià, el Doctor Balsells, em va dir “tot ha anat bé, ara només et falta passar el calvari de la quimioteràpia”. Doncs ja he passat un calvari de més de 2 anys. Ara em convertiré en un peregrí durant uns dies i, com que el càncer m’ha ensenyat a gaudir dels moments o dels dies d’una forma diferent, gaudiré del repte les estones que el dolor m’ho permeti i al mateix temps em prepararé pel via crucis que m’espera després.

Igual que en el meu projecte “De l’hospital a la catedral”, en l’altre projecte, el de la Vida tampoc no el faré per mi: el faré per en Pau, l’Èric, el Biel i la Mònica.

XVR

 

4 Responses

  1. Gloriasugranes ha dit:

    Una abraçada ben gran, vinga a seguir lluitant!!!!

  2. Cinta ha dit:

    MOLTES graçies Xavi per compartir em tots nosaltres el teu cami de la vida. Una mot forta Abraçada.

  3. Isabel Figueras i Bellot ha dit:

    Estimat Xavi, t’envio una abraçada MOLT gran i molts ànim per seguir lluitant com ho has estat fent fins ara.
    Ets una GRAN persona amb una gran força interior.
    Ànims !!!!!

    Isabel FB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *