Més anèmia

Més anèmia

11 març, 2019 Notícia bloc 7

Aquesta setmana l’anèmia torna a ser la protagonista. Dilluns vaig fer químio amb l’hemoglobina ja justeta i tot preveia que tornaria a l’hospital abans d’acabar la setmana. Ahir dijous ja vaig estar bastant fotut però els malalts crònics també tenim la nostre agenda i vaig decidir que era millor venir divendres a primera hora.

Aquest matí no m’ha costat aixecar-me. El que sí m’ha costat és haver de marxar quan tot just els meus fills estaven esmorzant. Acomiadar-me d’ells amb l’hemoglobina baixeta m’ha fet caure la llàgrima tot sortint per la porta, al veure que la vida continua, que la vida són rutines i que jo tinc les meves rutines de malalt oncològic i que he normalitzat una malaltia dins de la meva vida però que no és normal.

Si fa uns anys em diuen que he de fer-me una transfusió de sang de ben segur que hagués sigut un trasbals, i ara les faig com qui va a buscar el pa. No és normal! Encara que ho tinc assumit no és normal que les transfusions em durin un màxim de 15 dies i amb tendència a la baixa.

Però la vida continua. Els meus fills avui van a l’escola o a l’institut i dilluns també aniran i la meva vida té aquest altre camí, un camí gens recomanable en el que no puc convidar a cap conegut o amic per compartir sensacions. Un camí en el que molta gent em recolza i m’ajuda però que no poden entendre’m. Només et sents comprès quan coincideixes amb algun malalt a l’hospital que està en una situació semblant i tot queda en una conversa entre bosses de fàrmacs en comptes de birres.

No és un camí recomanable, cert, però és un camí on molts dies fas d’espectador perquè no pots fer res més. I t’acabes adonant que no està malament ser un espectador d’un món que gira en un altre òrbita, d’un món al que abans pertanyies i al que, per molta feina que facis per normalitzar la malaltia en la rutina diària, ja no tornaràs a pertànyer.

Jo no vaig escollir aquest camí, i ara que estic en ell i no puc donar mitja volta he escollit el camí de lluitar, somiar i pedalar. Amb aquests tres valors i els meus tres fills tinc la força necessària per seguir en aquest camí tot i sabent que hi ha un final escrit però sense data fixada.

El càncer et destrossa o t’enforteix. A mi m’ha enfortit, tot i que els dies durs existeixen. Però la família i el projecte “De l’hospital a la Catedral” em dona ales. M’ajuda en la lluita diària. Encara que sigui en un món paral·lel em permet somiar i començar el repte. I us puc ben assegurar que pedalaré fins a l’últim dia en tot aquell camí que em toqui pedalar.

PD: També va per tu Mònica.

XVR

 

7 Responses

  1. tony tamayo ha dit:

    Sempre fort, estem amb tu, anums, tu si que pots

  2. Gloria Sugrañes ha dit:

    Jo et puc entendre i per tant, se k et costarà més o menys però la recompensa encara serà més gran!!! Ànims!!!

  3. Josep ha dit:

    FORÇA crack!!!

  4. Ignasi Albert Font ha dit:

    Com molt be dius Xavi, nomes qui ho pateix ho pot entendre de veritat, pero com molt be dius tens 4 persones ( 3 fills i la teva dona) per les que si o si has de lluitar……despres esta tota la teva familia i mes enrere els teus amics on sempre he estat i vull estar……..pero encara que no sabem del tot cert pel calvari diari que estas passant…..no deixis de pedalejar!!!!….tens molt que fer i molt que veura i si caus aixecat!!!. Una gran abraçada a tu i els teus fills i dona. Molts anims tio.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *