Can Baró

Can Baró

4 març, 2019 Notícia bloc 0

Que ràpid que passen les setmanes, sobretot si perds o inverteixes tot un dia a l’hospital! Aquesta setmana em tocava tractament dilluns i, com sempre, a les 7.40h ja estava a l’hospital per ser dels primers en fer l´analítica. Jo tenia clar que també necessitaria una transfusió i per avançar temps els vaig dir a les infermeres si em podien colar la visita amb l’oncòloga per tal d’agilitzar, i així ho vam fer. L’únic canvi que vaig tenir és que em van anul·lar la sessió de quimio ja que estava molt baix d´hemoglobina i la doctora va creure millor donar-me setmana de descans. A continuació em vaig trobar que a l´hospital de dia no hi havia lloc per fer la transfusió ja que eren tres bosses les que m’havien de posar i això porta temps, pel que em van derivar al CAi onco.

El CAi es el “Centre d´atenció immediata” per a malalts oncològics. El Dr. Aguilar i les infermeres fan una gran feina en un micro espai. Hi ha diferents habitacions, però jo sempre he estat a la mateixa. I aquest dilluns va ser entrar al CAi i torçar-se el dia. L’espai és d´uns 15 metres quadrats sent generós, això sí, amb una finestra. Allà es dóna cabuda a 4 malalts que si tots estirem els peus de les butaques l’infermera pràcticament no pot passar, però sempre és millor estar al CAi que no a urgències, ja que amb el primer normalment dorms a casa.

Doncs de cop i volta em vaig trobar amb un virus estomacal, gastritis o com li vulguis dir que em va provocar les visites pertinents al bany. Desprès van venir el vòmits i una febrada que em feia tremolar com un ionki. Tot això mentre esperava que arribès la sang. Quan semblava que teníem la febre controlada vàrem començar a transfondre i aquesta vegada vaig tenir una reacció al·lèrgica que va provocar perdre mitja bossa i un parell d´hores, ja que es van haver de repetir les proves creuades perquè el banc de sang preparès de nou sang per a mi.

¿Sempre hem de trobar la part positiva de les coses, oi? Doncs aquest dia més que trobar la part positiva de les coses el que vaig fer és agafar-me a un clau ardent, ja que estava bastant fotut, grogui de medicació i molt cansat, però com que vaig ser el primer en arribar al CAi tenia la cadira “bona”. És una cadira des de la que pots veure la finestra. Potser cap client del CAi s´ha fixat abans però es veu perfectament el Turó de Torre Baró a la serralada de Collserola, un lloc on pedalo més d’un dia. I amb aquella imatge dins de la depriment habitació ja vaig tenir prou per animar-me i prometre´m a mí mateix que el proper dia de pedalar aniria allà per descarregar un bon crit de llibertat. Total, que entre una cosa i l´altre vaig acabar sortint de l´hospital a les 22.00h amb la Mònica i algunes dècimes de febre a la butxaca, boig per agafar el meu llit.

Dimarts no hva existir per a mi. Dimecres, amb molta fluixera i un cos estrany, vaig fer una petita passejada al barri matí i tarda. A tot això el cap només feia que renegar: m´havia perdut una setmana d´entrenament amb el canvi de plans i el show del dilluns.

Però dijous va ser com la primera Nit de Sant Joan que et deixen encendre els petards i els coets mentre et passeges amb la metxa i encenedor en mà. Vaig poder agafar la bici! A primera hora tenia dubtes, però era l´únic dia que podia, ja que divendres tenia una entrevista a la ràdio i acupuntura. Total, que no estava fi del tot, però conforme vaig anar fent quilòmetres el meu cos va posar-se bé, o millor dit, en el moment que vaig arribar al Turó de Torre Baró i vaig veure l´hospital va ser com un orgasme i em va treure totes les seqüeles.

Es curiós. Des de l´Hospital veia el Turó gran i llunyà. I des de el Turó veia l´Hospital molt petit. Tant, que era impossible reconèixer la finestra del CAi onco que a ben segur tornava a estar plé. L’alçada influeix, està clar, però l´alçada es la importància que li donem a les coses i als objectius.

La medicina ho és tot? SÍ i NO. Sí que ho és, però els malalts hem de posar tot i més al mateix temps. Jo mai he vestit de soldat i amb aquesta malaltia tinc clar que no es pot a baixar la guàrdia. Però és millor no revisar a diari els plans de l´enemic. No cal. El millor que es pot fer és tocar diana cada dia i fer una mica més del possible a diari, costi el que costi. Això potser no ens fa guanyar la guerra, però podem guanyar uns dies de permís per fer una bona Revetlla de San Joan… o de Sant Pepot.

XVR

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *