La pregunta del milió

Ayuda a la investigación contra los tumores cancerosos infantiles

La pregunta del milió

25 febrer, 2019 Notícia bloc 1

Avui (dia en el que escric) és dijous, un dia desprès de la “típica baixada” de la quimio. I no sempre, però acostuma a ser un dia dels que un ha de tirar del carro en tots els aspectes, tant físic com psicològic. Hi ha setmanes que costen més que d’altres, i aquesta és una d’elles.

De vegades la medicació treu el pitjor de mi. Actualment no puc suportar les situacions de pressió. M’agobien MOLT, MASSA. Fa cosa d’una hora he tingut un problema de trànsit mentre conduïa el cotxe i és increïble com em puc arribar alterar. No em reconec a mi mateix, és trist però és així. Hi ha certs moments que pots passar de 0 a 100 més ràpid que un fórmula 1, t´irrites com un gos rabiós i acabes explotant.

Em passa una cosa semblant amb una pregunta que molt sovint em fan i no suporto. Sempre me la fan amb bones intencions, però no sé fins quan la podré respondre amb l’educació que qualsevol es mereix. Normalment te la fan amb la intenció d’animar-te amb la resposta, però quan responc la meva realitat al respecte es queden tallats i sóc jo mateix qui he d’estirar del fil de la conversa.

“¿I quantes sessions et queden?” Aquesta és la pregunta. I la resposta habitual es que “no ho sé, que les oncòlogues no acaben de veure clar aturar el tractament, però que jo vaig millor”.

Quan aquesta pregunta la responc interiorment no només no tinc resposta, sinó que més preguntes la repliquen. Quantes sessions em queden? Per a què? Per acabar? I en quin estat acabaré? Per acabar de què? De patir? De viure? De no ser jo molts dies de la meva vida? Haurà valgut la pena? Trobaré alguna cosa amb la que sigui útil/productiu?

Bé… la qüestió és que aquest trist pensament el tinc avui ja que estic en setmana de quimio i la baixada et fa veure-ho tot gris o fosc-negre. Tinc la sort que vaig idear “De l´hospital a la catedral” i em té més que distret. Que en uns dies podré agafar la bici i perdre´m per la muntanya desprès de passar pedalant per l´hospital. Això ho faig últimament cada dia que surto a pedalar i em càrrega d’energia positiva: passar per davant de l’hospital i cridar d’alegria. Penso en que em queden uns 3, 4, 5 o 6 dies de llibertat i em dóna ales per continuar volant en el meu somni.

Per a mi és complicat viure aquesta situació. Hi ha situacions molt pitjors que la meva, ho sé. Però ser un crònic i viure amb tractament de quimioteràpia cada 15 dies amb una gran incertessa sobre el meu futur no es gens fàcil. Sí, sóc un afortunat ja que molts voldrien la meva situació, però estic cansat de viure així. El càncer t’ho va traient tot poc a poc. També és veritat que t’ensenya a valorar cada alba, el dia a dia. Però et treu molt més del que et dona. T´esgota físicament, psicològicament i fins hi tot econòmicament. I ho fa d’una manera silenciosa com un paràsit traïdor.

Al segle XXI el càncer encara és mort o vida. Sí que és veritat que hem evolucionat gràcies a la investigació i que les estadístiques milloren cada any. Però també cada any són més els malalts nous… Total, que les estadístiques, com altres coses, es poden interpretar de moltes formes i cadascú les pot pintar d´un color diferent segons el dia.

Jo interpreto que amb la pregunta del milió m’estàs preguntant “quan et salvaràs?”, “quan coneixeràs si aquest càncer et matarà?” ERRADA! Morir ens morirem tots, de càncer o d´un altre cosa, amb el que no es fàcil de contestar la pregunta. És millor pintar les estadístiques dia a dia d´un color alegre i seguir endavant.

XVR

 

One Response

  1. Mercedes ha dit:

    Volgut Xavi. crec que de manera intuïtiva, tu mateix l’has respost.
    Som al segle XXI i aquesta malaltia encara es mort ó vida, encara amb els grans avenços de la medicina.

    L’important és que segueixes amb nosaltres, lluitant dia a dia, i en aquesta lluita et deixes la pell.
    Es fa dur mantenir l’esperança i només amb els objectius que t’has marcat, s’arriba a aquest esdevenir de l’ésser.
    Lluitar també és cansament, perseverança i de vegades, preguntar perquè.

    Amb la teva presència cada dia ens recordes el valor i la dignitat humana sense haver de remetre’ns a la història.
    Deixa’t voler i cuida’t
    Els teus èxits i les metes que aconsegueixes, són només teus, però les aplaudimos i compartim tots els que et volem.

Comments are closed.