13 anys…això va ràpid!

13 anys…això va ràpid!

7 gener, 2019 Notícia bloc 1

Començo l’any fent una sessió de quimioteràpia el dia que el meu fill Pau fa 13 anys. Espero acabar aviat per arribar a temps de donar-li el seu regal. Aquesta setmana vaig pensar de fer una carta als reis enlloc del típic escrit al bloc, però era tant curta que al final no ho he fet ja que només tenia un desig.

Si parlem de l´okupa que m´acompanya, aquest any crec que serà determinant per saber d´una vegada per quin camí em portarà, ja que es ell qui decideix. Jo he posat i poso tot el que puc a diari. En el 2017 molts dies el repte va ser fer un passeig d´uns 15 minuts pel barri i ara, al 2019, el repte es l´animalada de creuar la península ibèrica en 17 dies. Qui em coneix sap que ho intentaré i que només deixaré de pedalar en el cas que no em pugui aixecar del llit.

Quan tractes amb el càncer a cadascú li deixa unes limitacions. A mi em deixa un aparell digestiu limitat, però que una vegada reeducat funciona prou bé. La cosa es adaptar-se i reinventar-se amb el que tens. De ben segur em deixarà més empremtes, però a dia d´avui encara les considero com a danys colaterals del tractament i no com a limitacions. La majoria de vegades les limitacions ens les posem nosaltres mateixos quan el que hauríem de fer és posar-nos reptes per combatre-les, ja que no hi ha dubte que existeixen, però no podem viure queixant-nos que les tenim. I si no ens obliguem, amb petits o grans reptes, no viurem bé amb elles.

En aquest anys que el càncer m´acompanya agafat del braç i que m´abraça fins i tot dormint, com si es tractés d´una parella d´enamorats he descobert una cosa, i no només per les meves vivències, sinó també pel que he conegut d´ell. He descobert que m´agrada ser un malcarat quan parlo de l´okupa, i és més, gaudeixo de fer-ho. Però això sí, sempre li guardo un respecte ja que imposa molt tenir-lo a bord.

La incertesa de la meva malaltia planeja com un voltor i els reptes volen. Ser pare també va ser i és un repte diari. Al principi els temors t´acorralen, però desprès els guanyes.

El temps passa molt ràpid, per no dir volant. 13 anys… Jo sóc molt afortunat de ser pare, de poder afrontar el repte del 16 de maig, i no em preocupa a on acabaré. És més: amb fer una etapa ja serà un èxit per a mí, ja que els meus temors actualment son altres, son els que coincideixen amb l’única cosa que volia demanar als reis però que al final no he fet, ja que ells només poden portar coses materials.

XVR

 

One Response

  1. Marc ha dit:

    Quin post més bonic, Xavi.
    Una abraçada!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *