La setmana de l’Albert

La setmana de l’Albert

3 desembre, 2018 Notícia bloc 1

Avui no sé per on començar l’escrit ja que he tingut una setmana amb moltes coses i l’agenda plena, i m’agradaria compartir-ho. Amb el que no he dubtat ni un moment és amb el títol, ja que una d’aquestes coses ha sigut conèixer a l’Albert, un nen que viu amb el seu segon ependimoma i sense cap dubte ha estat el més extraordinari que m’ha passat aquests dies.

Però anem amb una mica d’ordre.

La setmana va començar amb l’anunci de la col·laboració de Bàsquet Lluïsos de Gràcia cap el projecte, cosa que agraeixo i m’ajuda en tots els sentits, tant econòmic com emocional perquè sempre és d’agrair que noves entitats s’involucrin en la causa.

Això era dilluns, que jo tenia hospital de dia amb tractament programat més resultat de TAC. El tractament ja en cicle 23 dia 1 sessió 53 va tenir el complement de transfusió de sang ja que tornava a estar baix d´hemoglobina. I el resultat del TAC va ser bo, però un bo que m’ha deixat clar que encara falta molt més de que jo creia per poder viure sense quimioteràpia algun dia, si és que aquest dia arriba.

Encara amb la ressaca de dilluns, dimarts vaig llevar-me amb l’estómac més que mogut i desprès de portar en Biel (el meu fill petit) al col·le tenia una trobada molt important: anava a conèixer un nen amb Ependimoma, el tumor del que finançarem l’assaig.

Vaig anar a l’Hospital de Sant Joan de Déu on m’esperava l’Albert i la seva mare, una família molt castigada pel càncer. L’Albert, de 7 anys, va tenir el seu primer ependimoma l’any 2013. Aleshores va estar de sort i el van poder operar per extreure el tumor. Després de quimioteràpia i protonteràpia va quedar net… fins que 4 anys després en una revisió li van detectar el segon Ependimoma. Aquesta vegada situat en un lloc on no poden operar. Sessions de radioteràpia al principi i actualment tractament oral per evitar el seu creixement, pot ser més cruel aquesta malaltia? Doncs sí, sí que pot ser-ho.

En aquests anys que l’Albert va descansar i a bon segur podia jugar molt més que ara, la seva mare també va tenir males notícies. També va tenir la seva operació, amb ràdio i quimioteràpia. Cada dia tinc més clar que el que comença aviat repeteix plat.

Dimecres, ja quasi com un ritual, vaig llevar-me en horari escolar, vaig fer la visita llampec al mercat i em vaig recollir abans de les 10 ja que la baixada de la químio començava a envair el meu cos.

Ja em vaig plantar a dijous, dia en què vaig tenir un acte de presentació del projecte “De l’hospital a la catedral” a l’Escola Massana de Barcelona. La veritat, un plaer ja que van ser ells els que després de conèixer el projecte em van trucar i oferir aquesta oportunitat al mateix temps que aportaran quelcom de material per fer campanya. Encara hi ha més novetats importants pel projecte, però com deia el meu amic Pep, “ja us ho explicaré”.

Estic orgullós, però no content, tampoc trist, crec que podria dir que estic fotut (encara que això no es nou).

Orgullós de que surti gent, entitats noves interessant-se per el que estic fent, i poder fer d’ambaixador d’aquesta causa que, no us equivoqueu, tenim molt a prop o, millor dit, cada dia més a prop. Només heu d’anar un dia al meu hospital o al de l’Albert per veure la quantitat de gent que està castigada pel càncer.

L’Albert em va ensenyar quasi tots els racons del seu modern hospital, m’agafava la mà com si fos un tiet seu i em conegués de fa temps.

Dic que estic fotut, sí, però anímicament parlant, ja que conèixer a l’Albert, un valent guerrer de 7 anys, em dona força i un exemple inexplicable. Estic fotut perquè sento que he perdut molts anys de la meva vida en el quals podria haver ajudat algun nen oncològic mentre ells lluitaven. Estic fotut per viure en un món que sembla un parc temàtic i gastem on no toca, fet per consumir, mentre tenim una epidèmia més que malaltia que ens està esgotant i guanyant terreny.

Però d’il·lusió també es viu i a mi encara me’n queda. Em queda il·lusió per acabar el projecte, aconseguir la fita. Em queda il·lusió per aconseguir l’assaig clínic i que surti positiu. I, si vaig més enllà, somnio il·lusionat amb que l’Albert i Jo podem tornar a viure uns anys sense quimioteràpia.

XVR

 

One Response

  1. Ignasi Albert Font ha dit:

    Es cert que fins que no et passa a tu o algu molt aprop teu no et dones ni del que tenies, ni del que tens, ni del que habries pogut fer……jo qye soc com daps cristia i creient no et dite que mes d’una vegada i de dos i de tres degut aquesta maleïda maleltia i de mils per no dir mil.lions de casos com el teu , com de l’Albert, com de la seva mare, com el del meu tio Francesc, com la de mils i mil.lions de persones……em quedo pensant: com pot ser?????. Jo la veritat , com tothom pensem que a nosaltres no ens passara, pero la realitat com ven dius es que el cancer esta a tocar de tothom…..nomes cal pensar una mica aprop teu i la quantitat de nens, amics, pares,mares ,avis i avies que un mateix coneix…..i tots coneguts per un mateix. Sens fubte es una malatïa molt filla de puta i per aixos tothom dintre de les seves posibilitats a de fer tot el que pugui per ajudar i lluitar contra ella. Momts anims Xavi, Albert i families.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *