Més que esport

Més que esport

26 novembre, 2018 Notícia bloc 2

Hi ha un clar protagonista en el projecte De l’hospital a la catedral que és l’esport, i encara no li he dedicat ni quatre línies.

Bé, quan l’okupa va entrar a la meva vida jo practicava dos esports que m’agradaven molt i em donaven el que necessitava. La bicicleta i l’aikido.

La bicicleta, o btt, m’agradava molt, em recordava quan de jove anava en moto pel Montnegre. Amb la btt, com més sortia millor pujava les muntanyes. Encara que quasi cada dia acabava traient el fetge per la boca jo gaudia de pedalar i passejar pel mig de la natura i cremar l’estrès setmanal.

També havia descobert l’aikido. Millor dit: aquest em va captivar. De jove mai havia fet arts marcials i la veritat, està molt bé. Tres dies a la setmana començava la jornada intensament abans de sortir el sol. Paciència, educació física, elasticitat i defensa feien que no faltés a una sola classe, fins i tot tenia les claus del dojo per començar a escalfar una estona abans de classe.

Un mes abans d’entrar a quiròfan encara gaudia de l’esport. Ja amb una pròtesi al colèdoc (conducte biliar) vaig fer l’última cursa i bé… més que gaudir vaig patir molt, ja que aquella cursa era d’un nivell superior al meu. Tot i això, en arribar al punt on podia canviar els plans i fer el tram curt amb el meu amic Òscar no em vaig arronsar i vaig continuar el que van ser 5 hores de patiment. Aquell dia va ser l’última sortida en bici.

Amb l’aikido vaig fer l’última classe un dimecres i divendres entrava a quiròfan.

Després de la intervenció quirúrgica l’esport el veia per la tele o al youtube, però al cap d’un temps ni això. Em vaig cansar de veure coses que no podia fer, coses del passat.

En les meves passejades pel barri em costava tant caminar que m’imaginava que anava en bici amb el pinyó del molinet. Això feia que no m’aturés a mig camí, em donava constància.

La bici la guardava penjada en una de les parets del taller i cada dia que la veia volia deixar de veure-la, fins que al final li vaig vendre al meu amic Martí perquè li donés una bona i nova vida.

A les classes d’aikido vaig tornar, primer com espectador. Després, un parell de dies vaig anar a fer classe, però jo no puc seguir el ritme de “la gent sana”. Va passar un temps o, millor dit, vaig anar paint, assimilant la meva nova situació amb la paciència que l’aikido m’havia ensenyat. Fins que un dia em vaig adonar que la vida no es tracta de lamentar-se del que no podem fer, sinó de valorar molt més el que tenim i podem fer.

Un dels principis de l’aikido és caminar sempre endavant. I a la que portava justet un mes amb les químios rebaixades i tornava a reconèixer una mica el meu cos vaig provar de pedalar. Vaig llogar una e-bike. No era el dia idoni, em vaig adonar només llevar-me del llit. Però ningú, inclòs el càncer, anava a desfer els meus plans. Jo encara no havia fet net de l’última sessió de químio però m’havia compromès, al mateix temps que em moria de ganes de pedalar. Vaig agafar la bici a Sant Cugat i em vaig deixar perdre per la muntanya que és el que volia fer, alhora emocionat, eufòric!… Com un nen en el seu primer dia de pedaleig em vaig flipar i sense cap por em vaig ficar trialera amunt, fins que em va agafar una “pàjara” i la vomitera amarga de la químio va participar en l’aventura. Va ser l’única estona agra del dia. Tot i això, el balanç de la sortida va ser d’un 10 per mi, ja que havia descobert que amb una bici elèctrica podia tornar a pedalar de nou.

Existeix un paral·lelisme entre patiment i esport, però és positiu. A més dels beneficis físics que ens aporta, la força mental també evoluciona molt. Moltes vegades portem el cos a uns límits impensables quan entrenem. El mateix passa amb el càncer o la quimioteràpia. I sempre podem recórrer a aquests valors que han nascut amb l’esport i ens acompanyaran sempre fins i tot els dies que no podem entrenar.

Gràcies a l’esport els malalts oncològics com jo podem fer que el patiment de la malaltia passi a ser una rutina.

XVR

 

2 Responses

  1. Pep ha dit:

    Una lliçó rera lliçó!! Un exemple! Gràcies, Xavi!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *