Ingressos esporàdics

Ingressos esporàdics

19 novembre, 2018 Notícia bloc 6

Es curiós però cada cop que vaig d’urgències i m’han d’ingressar surto més fort anímicament parlant. L’últim ingrés va ser el 29 d’agost per unes febres molt altes i molt mal de cap, un mal de cap extrem causat per una infecció. Ho vaig passar molt malament. Vaig estar una setmana sencera ingressat i vaig sortir justet de forces, però amb més maduresa psicològica respecte el càncer i molta il·lusió ja que va coincidir amb el llançament de la web del projecte.

En aquest últim ingrés el segon dia em van aixecar del llit a les 0:30 de la nit per fer-me un TAC cranial buscant el que no van trobar. La forma en que l’oncòloga de guàrdia em va explicar el perquè de la prova ja és complicat d’empassar, i hores després del TAC, sense conèixer el resultat, em canvien de planta. Imagineu-vos tot el què va passar pel meu cap fins al dia següent quan em diuen que no havien vist cap tumor.

No és exacte, però més o menys cada sis mesos tinc alguna complicació que em deriva en un ingrés. I això que per tal que jo vagi a l’hospital he d’estar molt malament. És en aquests moments que em trobo fatal a l’hospital, quan toco fons, m’enfonso. Però no per molt de temps. Analitzo la situació i efectivament veig que estic fotut, però també veig que aquest no és l’últim ingrés, amb el que ràpidament em reposo i enforteixo.

En sortir al carrer o al dia següent les sensacions són increïbles. Només el fet de caminar i passejar es converteixen en fets extraordinaris, mentre queden energies. Si el cos aguanta no hi ha qui m’aturi, no vull que els dies s’acabin, encara que les energies sí que s’acaben de vegades.  He arribat a la conclusió que gaudeixo d’una llibertat provisional o d’un tercer grau mentre visc al corredor de la mort. Potser sona molt fort però és així. Quan el càncer entra a la teva vida una de les primeres preguntes que surten és quant temps queda. Jo sóc un afortunat ja que el meu cas sembla que està estancat per dir-ho d’alguna manera, però sembla com si l’eco d’aquella pregunta es repeteixi a diari. És més, la malaltia també m’ho recorda a diari, motiu pel qual he de gaudir d’aquesta pròrroga de vida, d’aquest tercer grau.

Segons els meus càlculs em falta un ingrés abans de començar el repte de pedalar els 1.200 quilòmetres en 17 dies. I segons els meus càlculs tindré el temps necessari per recuperar-me físicament abans del 16 de maig. El que sí tinc clar és que la pretemporada del que suposa el repte psicològic d’estar els 17 dies esgotant-me sense descansar ni un sol dia, ja la tinc feta i superada amb nota gràcies a la malaltia.

Encara així el càncer serà el jutge d’aquest projecte i serà qui decideixi on acaba, si a l’hospital o a la catedral. Jo espero i desitjo que sigui a la catedral. I és més, també desitjo que em permeti fer una segona part els propers anys.

XVR

 

6 Responses

  1. Gloria ha dit:

    A la catedral Xavi!!! Segur…..

  2. Ana María Revilla ha dit:

    Creo que con tu fuerza y la energía que te mandamos todos los que te queremos vas a llegar a la Catedral. Allí te estaremos esperando para abrazarte y felicicitarte Campeón. Un. Besazo.

  3. Joan Rimbau ha dit:

    Sembla desviar el tema pero per a mi el que escrius et fa molt Gran i se n aprèn molt de les teves paraules i pensaments
    Quedo tan empetitit…
    Se que ho passes puta moltes vegades pero quan estàs millor escrius amb aquesta serenitat
    Repeteixo ets molt Gran Xavi

  4. Alba Balcells ha dit:

    Suposo que aquest bloc l’escrius sobretot per a tu mateix, perquè és la teva manera personal de portar la malaltia, la que més t’ajuda… Hi hauria gent que segurament voldria fer-se invisible i no parlar-ne. Tu no, tu has optat per explicar el que sents i el que vius tal com raja. A mi m’impacten els teus escrits. Em fan valorar la salut, la vida…Els llegeixo sovint al Karl i també als nens, i parlem d’aquesta immensa força que et sosté. La teva valentia és esperançadora per a tots. Gràcies.

  5. Xavi ha dit:

    Gràcies Alba, escriure les vivéncies em fan més fort ja que descarrego la motxila.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *