El dia de l’espectador

El dia de l’espectador

29 octubre, 2018 Notícia bloc 2

Un dels defectes que té l’ésser humà, sobretot en la societat on visc, és que no apreciem ni valorem les coses fins que les deixem de tenir. I el bo és que ho sabem, però sempre tornem a caure.

Encara em dura la ressaca del dia de la Mola. Va ser un dia molt especial per a mi per tot el viscut però, per sobre dels sentiments, ho va ser per poder caminar muntanya amunt.

Des de fa anys els dimecres és el dia de l’espectador a Barcelona, ​​la meva ciutat natal. Una ciutat que a mesura que passen els anys cada dia m’enamora més. Gràcies al càncer puc gaudir més de la ciutat… almenys els dies que el càncer m’ho permet.

Des de gener de 2017, el dimecres per a mi és el dia de la baixada: acostumo a fer les sessions de quimioteràpia els dilluns i a les 48 hores és quan m’entra la baixada forta. De vegades, als matins encara puc sortir una estona de casa, però no gaire. Després ja noto que m’arriba la tempesta i em tanco esperant que els efectes de la químio m’ataquin físicament. Com que no en queda una altra, t’acabes acostumant i només vols que s’acabi ràpid el dia i neixi un nou dijous.

Vist d’una altra manera, per a mi els dimecres continuen essent el dia de l’espectador ja que des de casa, en no poder sortir, veig com van passant les setmanes i els mesos, com creixen els meus fills i analitzo el molt que ha canviat la meva vida amb el càncer.

El millor que m’aporta aquesta malaltia és que puc veure els meus fills moltes més hores que abans, quan no era un espectador sinó un treballador autònom de 10 hores diàries. Encara que també és veritat que no sempre el meu estat és el més adequat per aguantar els meus tres guapíssims fills … però ja ens organitzem.

Doncs sí, pot haver moments en què m’agradi ser un espectador passiu de la meva vida i de la vida dels altres, encara que estigui malalt. Però amb el que no podem ser espectadors és amb el càncer infantil, amb la ridícula inversió en investigació que es realitza estant en el segle XXI. Però els interessos del món sembla que són uns altres …

L’any que ve em pujaré a una bici, creuaré la península Ibèrica, seré espectador de bells paratges dels que tanta gent em parla. Però també seré un treballador, un ambaixador del càncer perquè la gent no estigui a l’espera del dia de l’espectador, sinó perquè la gent conegui i sigui conscient que cada dia hi ha un nen o nena morint-se de càncer. Per això, cadascú ha de decidir què prefereix ser: un espectador o un col·laborador?

XVR

 

2 Responses

  1. Daniel torrequebrada ha dit:

    Em plena molt llegi el teus articles de reflexió, coses molt bonicas i reals que a subin sen passan de llarc . A no defallir mai . Molta força i Salud

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *