50

Ayuda a la investigación contra los tumores cancerosos infantiles

50

15 octubre, 2018 Sin categoría 4

Mai hagués dit que fer una sessió de quimioteràpia fos motiu de celebració, però aquesta és especial: és la número 50. Jo no vull celebrar res… O potser en el fons sí que vull, ja que no ha estat gens fàcil aguantar tantes, sobretot fins que em van abaixar la dosi.

Bé… el que sí em ve de gust, i molt, és enrecordar-me de gent i aprofitar el moment per agrair a moltes persones l’ajuda que m’han donat d’una o una altra manera.

Començo pel Dr. Balsells, el cirurgià que em va fer una operació complicada com bé va explicar en el seu moment, però ho va fer molt bé. També he d’agrair el treball constant als meus oncòlegs, les Doctores Macarulla i Verdaguer, a les infermeres i infermers de l’hospital de dia i del CAI, Alex, Silvia, Marta, Tere, Mary, Carla, Cristina, Lidia…. sense aquest suport humà que aporteu en el vostre treball no seria el mateix. A la psico-oncòloga María, que ens vam veure poc, però tot suma en positiu. Encara que no és persona física he d’agrair a la farmacèutica Pharmacyclics, que finança el meu assaig clínic, ja que sense recerca i assajos el càncer sempre és guanyador.

A la Mònica, la meva dona, per torejar el temporal de la manera que ho fa. La meva mare, els meus sogres JF i Glòria, per totes les ajudes prestades, al meu germà i cunyats i cunyades que saben estar i acompanyar en els moments difícils. Als pares i mares del Turò (el col·legi dels meus fills), als meus “amiguetes” de sempre per aquests esmorzars o dinars que monten per veure’ns i distreure’m. Als meus companys de treball perquè més que treballadors són companys i així ho han demostrat. Al Larri que de sobte va aparèixer a la meva vida i va apostar pel meu projecte al costat de la resta de col·laboradors.

I no m’oblido de Pau, Èric i Biel, els meus fills. Ells han estat i són la meva benzina en aquest recorregut que no té fi, o sí… Algun dia entendran per què el seu pare no pot o no podia jugar, o de vegades ni tan sols acompanyar enlloc, i es quedava a casa amb el cor trencat capejant el temporal.

Això és com l’edat. En fas 50 però difícilment en faràs 50 més. I a més, per a què arribar a 100? Bé, tot “DEPENDE”… així i tot, ser agraït és gratis! I em venia molt de gust dir-ho en veu alta ara que ja tinc forces per “GRITA”r.

GRÀCIES.

XVR

4 Responses

  1. Toni ha dit:

    Se mire como se mire, 50 son muchos, una barbaridad diría yo. Te admiro!!!
    🙂

  2. Gonzalo ha dit:

    Somos amigos desde siempre, pero estas cambiando. Si eras cojonudo, ahora eres la canya ☺ y me sorprendes cada día. Lo puto crack. Estamos contigo. Força amic meu, endavant!

  3. Xavi ha dit:

    Muchas gracias, vuestro apoyo me ayuda mucho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *