Viure sense quimioteràpia?

Ayuda a la investigación contra los tumores cancerosos infantiles

Viure sense quimioteràpia?

24 setembre, 2018 Notícia bloc 0

Quan ja portes cert temps visitant l’hospital de dia per seguir el tractament, les visites a l’oncòloga acostumen a ser ràpides ja que es tracta de revisar l’analítica i, si aquesta ho permet, et programent la quimio per aquell mateix dia, i el temps apressa ja que som molts els qui fem cada dia el mateix en un gran hospital que se’ns va quedant petit.

Però la cosa canvia cada dos mesos amb el resultat del TAC de control. Aquell dia és quan realitzo les preguntes que crec necessàries si n’hi ha. A finals de juliol vaig tenir TAC i sabia que l’equip mèdic es reunia per determinar com seguiria el tractament, ja que segons ells acumulo massa transfusions de sang (i així és ja que en són tantes que ja no les conto). El resultat del TAC va ser positiu ja que hi havia un petit descens de la malaltia.

Tot i això, van aturar durant quatre setmanes la intravenosa per excés de toxina en el cos i per la necessitat de recuperar l’anèmia que arrossego ja que les transfusions no em duren tant com abans.

Quin és el full de ruta?

Ja fa temps que em van dir que l’objectiu era quedar-se crònic amb pastilles… On s’ha de firmar? En aquella visita em van dir que mentre puguin donar-me intravenosa així es farà, però que s’ha de veure com respon la malaltia després de tants dies de descans, veure si el càncer agafa força o es manté amb les pastilles; veure si funcionen les sessions d’intravenosa més espaiades ja que cal recordar que formo part d’un assaig clínic d’un càncer que necessita encara molta més investigació. Soc conscient que demà en sortir de casa em pot atropellar un autobús (vaja, quin tòpic) però jo m’estic preparant per una altra cosa que potser no m’arribi amb el càncer però que tinc una gran probabilitat que així sigui. El cos humà aguanta molt i jo no em rendeixo, però s’ha de ser realista i ser conscient que la malaltia pot prendre força en algun d’aquests descansos obligats o simplement que el meu cos ja no accepti més fàrmacs i llavors no sigui un autobús sinó el càncer el que se m’emporti per endavant.

Aquest és un dels motius que em porta a fer el Camí de Sant Jaume per aportar un granet de sorra a la investigació del càncer i per això ho vull fer ara i no esperar com m’aconsellaven els familiars o amics. Esperar? A què? S’ha de fer quan abans millor ja que sembla que la vida m’ha obert una petita finestra per escapar-me, tot i que amb tants quilòmetres haure de vigilar amb els autobusos.

XVR

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *